dimecres, 29 de desembre del 2010

Santa Creu de Palol i el Farell - Valls del Montcau

Ens vam acostar a Santa Creu de Palol venint de Mura i des d'aquest punt vam veure el Farell, després de visitar-lo, vam continuar cap al Pont de Vilomara. Itinerari per les valls del Montcau
De Sta. Creu de Palol i Farell
Església de Santa Creu de Palou d'origen romànic, destaca per un absis semicircular característic de la decoració llombarda del segle XI i pel seu campanar d'espadanya. Avui l'església com podeu veure està en runes i la vegetació l'envolta.
Pertanyia a la parròquia de Mura, i donava assistència religiosa a les masies de l'entorn , moltes d'elles avui dia en un lamentable estat d'abandó.

fotografies de Santa Creu de Palol i del Farell amb les tines que hi ha aprop.

De Sta. Creu de Palol i Farell
el Farell, masia que senyoreja la vall que formen les rieres de la Santa Creu i de la Mata-rodona, l'edifici està consolidat que no restaurat, i no es possible l'accés a l'interior de la casa.
*
*

dilluns, 13 de desembre del 2010

Santa Maria de Savall

De santa maria savall

Santa Maria Savall és un convent/església enrunat, situat a la capçalera de la riera de Castellcir i davant el massís de la Sauva Negra.
Existia ja el 1121 amb el nom de Santa Maria de Sauva Negra, ja que està davant del massís del mateix nom.
Entre el 1218 i el 1236 fou ampliada pels senyors de Cassoles i hi visquè una comunitat de donades, sota l'obediència d'un rector. Depenia de la parròquia de Santa Coloma Sasserra. Tingué rectors propis fins al s XVIII i culte fins al XIX.
*

Després de llegir el bloc – conèixer Catalunya - , vam anar a cercar-la, el dia que vam decidir fer una passejada de la Sauva Negra al castell de la Popa.
Ens va costar trobar-la, ja que està en molt mal estat i la vegetació l’abraça per tot arreu i gairebé no es veu, vam travessar un filat que l’envolta i la veritat se’t trenca el cor quan veus i sents que aquell paratge tan bonic i aquelles pedres que ens parlen d’històries passades s’ha deixat caure d’aquesta manera , a canvi i incomprensiblement a prop hi ha una urbanització monstre i fantasma perquè està mig abandonada, que ha destrossat gairebé tot el que quedava de l’entorn.

*
*

divendres, 3 de desembre del 2010

De la Sauva Negra al castell de la Popa




Al cap de dos anys hem tornat a la Sauva Negra, una delícia passejar sota aquesta fageda, fa goig de veure que no ha canviat essencialment.
Aquesta vegada hem fet un itinerari diferent, hem entrat per l’urbanització fantasma de Puigsagordi (ens ha costat orientar-nos ja que està ple de camins encimentats en mal estat i abandonats)

Per fi hem entrat dins la fageda, hem retrobat la font sulfurosa i travessat tot el bosc que és com una simfonia de color, fins a la casa Nova que ens ha menat fins al castell de la Popa, després hem tornat pel mateix camí amb algunes variants sobre la marxa.

el castell de la Popa apareix de cop
el castell des de la Casa Nova
*
*

dilluns, 22 de novembre del 2010

una nit de lluna plena...

Una nit de lluna plena
tramuntarem la carena
lentament sense dir res
si la lluna feia el ple
també ho feu la nostra pena..... corrandes de l'exili de Joan Oliver - Pere Quart -
De lluna plena
ha estat musicat per diferents autors Lluís Llach, Ovidi Motllor, el grup Pomada i aquesta versió de Sílvia Perez Cruz.
*

*
La lluna plena es pon de matinada darrera la serralada de Sant Llorenç.
Cada dia es pon, però es clar, és difícil que coincideixin tots els factors que incideixen, el moment just, el lloc adequat i sobretot llevar-se d'hora per contemplar-ho.

*
*

dimecres, 3 de novembre del 2010

mirapeis - occitània

Miralpeix (en occità Mirapeis i en francès oficial Mirepoix) és un municipi d'occitània, del departament de l'Arieja, a la regió de Migdia-Pirineus.
Centre destacat del catarisme, la vila fou presa el 1209 per Simó de Monfort que la sotmeté al poder francès. Anys més tard, el 1279, quan era una prospera vila de 2000 habitants, fou completament destruïda per una riuada i va ser reconstruïda a l'altre costat del riu. El 1362 fou atacada per una partida de bandolers que hi van calar foc i la van destruir en part, però fou reconstruïda de nou.

De collage

Es mantenen les construccions originals dels segles XIII-XIV com la gran plaça porxada amb la coberta tota de fusta.
*
*

dilluns, 1 de novembre del 2010

vals - església rupestre

Vals és testimoni d’una antiga ocupació humana, de la prehistòria a l’època moderna.
L’església rupestre Santa Maria, construïda sobre la roca, està formada de dues naus superposades.

L’escala, tallada a la roca i situada en una falla natural, permet accedir a la nau inferior i a l’absis que conté remarcables frescos de finals del s.XI, es pot admirar les diferents formes d’estil, carolíngi i romànic, així com les pintures romàniques que han donat, a traves dels segle, renom a aquest lloc singular.
*

*
*

dissabte, 23 d’octubre del 2010

arc de sant martí

De collage


Havia plogut a bots i barrals, era obscur, fosc.. i de cop es va fer de dia, un impressionant arc de sant martí, com no havia vist mai, omplia el cel de claror i color.
*
*
*

dissabte, 17 de juliol del 2010

Cerdanya passejada. Palau - Oceja - Vilallobent - Age

Aquesta és una passejada que fem sovint, faci calor o fred, estigui nevat, plogui o faci sol, a la fresca del matí o al tombar la tarda, al capvespre.
*

De Palau a Oceja


passejada, volta circular: Palau - Oceja - Vilallobent - Age - Palau
*

Els camps d'Age un capvespre d'estiu.
*
Un passeig tranquil per observar els camps com canvien de color i es transformen al llarg de les estacions.
*

a Vilallobent,les roselles han invadit els camps.
*
Travessem quatre pobles units per la història i llengua comú i separats per una ratlla imposada per dos estats

*
*

dijous, 8 de juliol del 2010

d'Amer a Santa Brígida

Passejada per la vila d'Amer i enfilada a Santa Brígida on és contempla un paisatge imponent.






Amer és una vila molt bonica que té una de les places porxades més importants i grans de Catalunya. Situada en un lloc estratègic a l'extrem nord-oriental de la Selva, fronterer amb la Garrotxa al nord i el Gironès a l'est. La major part del terme s'estén per la totalitat de la vall baixa del Brugent.

El 9 de novembre de l'any 949 es consagra el monestir en presència dels comtes de Barcelona Borell i Miró. Entorn a aquest monestir es formarà aviat el primer nucli de la vila d'Amer.
El segle XV un fort terratrèmol destrueix l'església del monestir, el claustre, l'església de Sant Miquel i les 70 o 80 cases de la vila.
Aquest mateix segle es concedeix a Amer el privilegi de nombrar cònsols i consellers per la vila a més dels drets de taverna, fleca, tall de carns, pa pastat, peix, cansalada i civada.
El 8 de novembre es firma a Amer el compromís d'arbitratge del rei Ferran el Catòlic en el conflicte de remences, molta gent abandona la vila i Amer passa un dels moments més crítics de la seva història.
A la guerra dels Segadors, segle XVII, fou volada l'església de Sant Miquel, que ja no fou reconstruïda. Després amb la Guerra del Francès la vila és saquejada i incendiada.
L'any 1835 es produí l'exclaustració del monestir i l'abolició definitiva dels poder feudals que mantenia sobre el terme,
L'ocupació carlina de la població durant la Guerra dels Matiners en què Amer fou durant un temps centre d'operacions de les tropes carlines,
La prosperitat de l'agricultura va convertir el mercat d'Amer en un dels més importants de les rodalies i va anar acompanyada ben aviat per una incipient industrialització. El procés es va accelerar a partir de 1894 amb l'arribada de la línia de ferrocarril Girona-Olot.
Avui dia l’expansió del nucli urbà s'ha concentrat, sobretot, a banda i banda de la carretera i també cap a l'altra riba del Brugent.
*
*
*

dimarts, 29 de juny del 2010

solstici d'estiu al Canigó

De capvespre als Cortalets
*
Capvespre als Cortalets

El cim, la pica del Canigó, té 2.784 m. Malgrat la seva alçada moderada, fou considerada la muntanya més alta dels Pirineus degut el gran i sobtat desnivell que la separa de la plana del Rosselló, fent-la més impressionant que altres muntanyes més engorjades i situades entre valls ja més altes.



Després d'haver passat la nit al refugi dels Cortalets, enfilem muntanya amunt de bon matí, la vista és fantàstica, el dia molt bo.
Fem una ruta circular. Pugem per l'esquerra del Canigó, camí del Barbet, el rodegem pel sud fins a trobar el camí que ve del refugi de Mariailles i ens enfilem per la xemeneia, que no presenta gaires dificultats. La primera meitat està formada per una mena de graons que es pugen amb facilitat, són excepcionals les vistes dels gendarmes i les parets de pedra que l'envolten, fa impressió veure l'estimbat als nostres peus. Els darrers metres d'ascens són els més drets però en sortir descobrim que ja som al cim del Canigó (2784m), un cop dalt disfrutem d'haver aconseguit el cim sense cap problema i baixem per l'altra banda que és com un passeig.

tot enfilant el Canigó
*
*
El Canigó muntanya d'un alt valor simbòlic per als catalans. Els monestirs de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà, al peu de la muntanya, es fundaren quan la Catalunya del Nord encara no era França. El Canigó simbolitza el naixement de la nació i llengües catalanes. Sens dubte el fet que calgui creuar una frontera política per arribar-hi remarca per als catalans del sud la pèrdua històrica de les comarques de la Catalunya del Nord.
El Canigó també ha inspirat el cançoner popular, amb cançons com Muntanyes de Canigó,
*
i també el poema Canigó, de Verdaguer.
*
*
*

dijous, 17 de juny del 2010

passejada pel Ter - colònia de Gallifa


Sortim de les Masies de Voltregà i creuem l'autovia C16, durant el recorregut veiem antigues fàbriques que formen part de la Colònia Gallifa.
Ens acostem al riu, que ens permet fer una lectura del territori i comprendre la necessitat de preservació d’un entorn altament ric i fràgil a la vegada.

Al límit entre Les Masies de Voltregà i Torelló, es conserven els meandres i les illes de les Gambires i Gallifa, a la riba del riu Ter, espai excepcional que acull ambients naturals valuosos com són boscos al·luvials amb verns, salzes blancs i feixes de gran fulla, estanys temporals i fonts.

Aquest indret és un ecosistema fluvial complex de gran importància, típic del curs mitjà dels rius mediterranis cabalosos. En aquest punt es localitzen diversos espais, com poden ser illes, prats que s'inunden temporalment, aiguamolls...també hi ha fauna en abundància, sobretot ocells aquàtics: bernats pescaires, martinets de nit, corbs marins, ... Aquest indret és franquejat pel Camí Vora Ter, GR 210.
*

*
*

diumenge, 13 de juny del 2010

Can Rius - Un balneari amb molta història

De vitralls - balneari Can Rius

El balneari està situat dins l'entorn natural que ofereixen la riera i el parc de Can Rius, i alhora s'integra en el centre històric de Caldes de Montbui. Data del segle XVI i al llarg dels segles va passar per les mans de diferents famílies catalanes, amb tot, va ser el cognom Rius el que va quedar com a nom del centre termal.
*

*
Les principals transformacions i millores es produeixen durant el segle XIX, època de màxima esplendor dels balnearis a Catalunya. És durant aquest segle que els Rius ordenen la construcció d'un saló destinat a menjador de primera classe. Diferents documents de l'època situen la construcció i ampliació del gran menjador amb vista a la riera entre els anys 1864 i 1893. En aquell moment el Balneari Rius ocupava 2.000 metres quadrats i va adequar les instal•lacions per oferir tractaments per a diferents afeccions. També millora les habitacions i té diferents espais i preus per a clients de diferents classes socials.
*

*
Durant la primera meitat del segle XX els balnearis travessen una època de declivi; per al Balneari Rius suposa la fi del seus dies com a centre termal i passa a mans d'una comunitat religiosa. L'any 2003, l'Ajuntament de Caldes adquireix el Balneari Rius i fa les reformes per transformar-lo en un centre cívic on s'hi feran conferències, cursos, xerrades, concerts....
La reforma de les sales de Can Rius s'ha fet reproduint l'estat originari que oferia aquest balneari, considerat un dels centres termals més prestigiosos de l'Europa del segle XIX i retorna als salons la bellesa que oferien en la seva època d'esplendor.
*
*
*

diumenge, 6 de juny del 2010

camí fins a Togores - rodal de Castellar del Vallès


*
Sortim de Castellar del Vallès pel camí que va a Can Sant Pere i arribem a Togores on hi trobem el pi de les tres branques, de tornada passem per Can Vilà i resseguim la carena de la serra de Sant Iscle fins al trencall que mena a Can Ametller on tanquem el circuit arribant de nou a Castellar. A destacar els camps de conreu i les magnífiques vistes del Vallès.
*
*

*
*

dilluns, 24 de maig del 2010

capvespre a Castellar

Una tarda d'aquestes, el sol s'amagava rera la Mola, amb un esclat de colors, entre els núvols que l'envoltaven amb un toc celestial!
No és una posta de sol clàssica, la del cel rogent, és per apaigavar els ànims i somiar despert que uns temps millors vindran.

*
De capvespre a Castellar

*
*

diumenge, 23 de maig del 2010

volta als estanys - tour del Carlit


massís del Carlit

La volta als estanys del Carlit és una bona caminada en ascensió mitjana en gairebé tot el seu recorregut.
Comença des de l'estany de les Bulloses en direcció al Carlit. Tot el recorregut, d'unes quatre hores entre l'anada i la tornada està perfectament senyalitzat.
Sortida i arribada : estany de les Bulloses 2.000 m.
Temps del recorregut: dos hores i mitja de pujada i una hora i tres quarts de baixada aproximadament.
Punt més alt: Carena de l’estany Sobirans 2.343 m.




*
*
*

dimarts, 13 d’abril del 2010

de Castellar del Vallès fins Can Juliana - Sant Feliu del Racó







Camí circular que va de Castellar del Vallès fins a Can Juliana, a Sant Feliu del Racó.
Quan sortim de Castellar, passem entre camps i indústries sempre arran del riu Ripoll que en aquest tram baixa engorjat, un cop a Can Juliana tornem per l'altra banda del riu, per un camí que ens mena enmig del bosc i entre camps de conreu, amb una vista insòlita de Castellar des de la muntanya.



*
*
*

dissabte, 10 d’abril del 2010

naturalment

A l’exposicióNATURALMENT se’ns presenten obres d’en Jordi Junyent realitzades amb diferents matèries i objectes de rebuig disposats en format expositiu per tal de redescobrir la bellesa que incorporen. «Rellegint els objectes els estem personalitzant, recreant i controlant l’ús en benefici del medi ambient», segons paraules del propi autor de l’obra.


De naturalment - Jordi Junyent - parc Vallès


*
*

dimarts, 9 de març del 2010

dilluns, 8 de març del 2010

neva a Castellar

Aquest any si que ha nevat a cotes baixes, ens va sorprendre la nevada de matinada i a la tarda va ser el punt àlgid, per acabar el vespre convertit tot en un pessebre, que jo vaig anar retratant, des de casa i al llarg del dia, ja que s'havien suspés les classes.
De aquest any si que ha nevat a la plana!

*
*
*

divendres, 5 de febrer del 2010

La Seu d'Ègara

*
Les esglésies de Sant Pere de Terrassa assenyalen l'emplaçament de la primitiva població d'Ègara, antecessora de la Terrassa actual.

El nucli primitiu d'Ègara s'estenia per una petita carena com una proa a la confluència dels torrents de Monner i de Vallparadís. L'actual Carrer Major de Sant Pere, situat a la part més alta d'aquest carener.
Una basílica -un tipus d'edifici romà que es va convertir en model per als primers temples cristians- va ser el nucli del nou bisbat i després de la seva catedral, a l'espai ocupat ara per l'església de Santa Maria i per l'antiga rectoria. Al llarg d'un segle es van construir nous edificis. Un santuari d'ús funerari, l'actual església de Sant Miquel, amb una cripta subterrània. Una església parroquial, l'actual església de Sant Pere . El palau episcopal i les seves dependències, al costat de la seva catedral. Aquesta va ser la gran catedral d'Ègara, invisible durant molts segles: perdut el seu rastre en la història, intuïda diverses vegades, ha estat recuperada en el segle XXI.
*

*


En plena època romana Ègara obtingué el títol i estatut de municipi romà. En són testimoni les bases i columnes aprofitades en èpoques posteriors a l’església de Sant Miquel.

Sota el mosaic romà que antecedeix l'actual basílica de Santa Maria han aparegut restes de cases romanes sobre les quals es va construir, al pas del segle IV al V, una basílica o església que fou la Seu del bisbat d'Ègara, erigit entorn del 450.
Un primer baptisteri, que ara es troba dins l'àmbit de l'actual basílica o església de Santa Maria.
*

De la primitiva època de construcció es conserva la capçalera de l'església de Santa Maria, el perímetre total de l'església de Sant Miquel i l'absis tricònquid de l'església de Sant Pere.
Aquest important conjunt té una rica ornamentació pictòrica: els absis de Sant Miquel i de Santa Maria, el retaule de Sant Pere, l'absidiola de l'església de Santa Maria..

És doncs una joia del preromànic i un conjunt únic a Europa que fou declarat monument històrico-artístic el 1931, i és un dels més interessants de tot el país i visita obligada per als amants de l'art.
*

*
Aquest racó totalment restaurat ara, em guarda molts records d'infància quan corríem i jugàvem pel "bosquet" ara desaparegut, per tal de realçar la imatge de les esglésies i el seu entorn.
*
*
*
*

diumenge, 24 de gener del 2010

Una passejada per la història a la vall del Flequer

Una passejada per la història a la vall del Flequer. Allà, les parets de pedra seca i les tines ens parlen de l’aspror d’una feina, motor econòmic de Catalunya, quan la fil•loxera va arribar a França.
*

*
Les tines i les barraques de vinya; els camins que comunicaven masos, castells i fonts ombrívoles. Camins perduts i menjats per la natura on no hi passa gairebé ningú.La bellesa dels racons menys coneguts de Sant Llorenç.
*

*
A la vall del Flequer hi podem trobar grups de Tines perdudes enmig del bosc. Aquestes tines, són dipòsits de pedra quadrats o circulars folrats amb cairons de rajola vidriada. Tenen una petita lleixa a dos pams de la coronació que aguantava unes posts de fusta damunt les quals s’hi aixafava la verema.
Així, el most queia per si sol a l’interior de la tina. Per protegir-la de la pluja es construïa una falsa cúpula de filades de pedres planes que es van tancant progressivament. El most i la brisa fermentaven a l’interior fins que el vi era a punt per traspassar-lo cap a les bótes per al transport.
A fi que tant la part superior com la inferior quedessin a peu pla, les tines es construïen aprofitant desnivells del terreny. Així, tant la feina d’abocar la verema com la de descarregar la tina del vi eren més còmodes.
Cada tina té, a més, la seva barraca de vinya de pedra seca que servia per protegir la boixa —el broc per on es feia rajar el vi—, per guardar-hi les eines, aixoplugar-s’hi o dormir-hi alguna nit.
L’existència d’aquestes construccions rau en la gran extensió del conreu de la vinya al Bages a la fi del segle XIX, quan les valls del Montcau eren un mar de vinyes i els pobles i els masos quedaven lluny dels vinyets. Per evitar que quan hi arribaven les últimes càrregues les primeres ja haguessin fermentat, es van començar a construir les tines a peu de vinya. En arribar la fil•loxera, les tines van quedar abandonades i el bosc se les va menjar.
Punts d’interès de l’itinerari
Rocafort
Sortim del poble de Rocafort, situat en un contrafort nord-occidental de la serra de Sant Llorenç, dalt d’un turó que domina la vall de les Nespres. Antigament, Rocafort era el poble gran i el Pont de Vilomara un raval llunyà i petit. Actualment és just a l’inrevés. Les cases de pedra i l’església de Santa Maria aporten un encant especial a la vila.
Castell de Rocafort
Avui en estat ruïnós. El trobarem a pocs minuts de la sortida, a la nostra dreta, sobre la carretera. És la fortificació al voltant de la qual va créixer l’actual poble.
El nom primitiu d’aquesta població era Palau de Vesa del comtat de Manresa. El castell de Rocafort, abandonat pels monjos, fou destruït durant la guerra dels catalans contra Joan II, la Guerra civil catalana.

Mas d’Oristrell i ermita de Sant Pere.
Antic mas agrícola i ramader. A l’ermita de Sant Pere d’Oristrell s’hi han trobat documents del 932 d’una compra-venda.

Està situada sobre el mas i des d’allí s’albira tot el pla de Bages. Avui, Oristrell és un petit poble on hi viuen diverses famílies.
Tines del Flequer
Les curioses construccions que trobem en aquest sector de l’itinerari són les Tines.

El que fa que les d’aquest indret del Bages siguin diferents és que no estan situades a tocar de les masies que elaboraven el vi sinó enmig del que ara és una massa forestal però que a finals del segle XIX, època en que es van construir, era un mar de vinyes. D’aquí, els ve el nom: tines enmig de les vinyes.

Font del Coll Dat.

Indret ombrívol i humit, absolutament inesperat, dins l’itinerari.

Era de les Bruixes
Collet sota el Puig-Gil, amb fantàstiques vistes sobre el vesant més nord-oriental de la serra de l’Obac:
el Farell, el Puiget, el Mal Pas, Sant Jaume Vallhonesta, serra del Camí Ral, etc. Per l’altra banda es domina tot el Pla de Bages.

Mas del Flequer i Mas de Casassaies

Dues antigues masies fortificades en punts elevats de la vall del Flequer.
Pertanyen al Pont de Vilomara i a Rocafort i actualment estan deshabitades. Varen convertir-se en centres de suport logístic de la lluita guerrillera antifranquista (maquis) durant els anys quaranta.


Tota la informació de l'itinerari l'he trobat al Centre Excursionista de Terrassa que és qui va organitzar la caminada i també del llibre Tines a les Valls del Montcau.
*
*

entrades al bloc