dilluns, 31 de desembre del 2012

De Sant Llorenç de la Muga a Albanyà

La vila de Sant Llorenç de la Muga, a 173 m d'altitud, és un municipi de l’Alt Empordà. Està situat a la vall alta del riu Muga que l'envolta a migdia i a llevant. Rodejat de muntanyes i boscos de pins, alzines i roures.
És trist arribar el capvespre a una vila tan bonica i de sobte adonar-te que la màquina de fotografiar s'ha declarat en vaga, bé no ben bé així, la bateria exhausta i la seva germana que dorm al fons de la bossa també. Gairabé no sé mirar sino és a través de l'ull de la càmera i després de comprovar que no hi ha solució m'avinc a fer-ho a través del mòbil, però no és ben bé el mateix, ni de bon tros, no puc jugar amb la profunditat de camp, ni la llum i les imatges queden planes, fosques, mogudes...bé doncs tornarem de nou amb temps, claror i piles.

El segle X Sant Llorenç apareix documentat amb el nom Santi Laurenti de Sambuca, situat ben probablement sobre un assentament romà. De la població fortificada dels segle XIV i XV se'n conserva encara el traçat medieval.
El recinte emmurallat d'època medieval destaca pel seu bon estat de conservació, així com la majoria de les cases del casc antic. Passejant pel centre de Sant Llorenç trobem racons molt agradables que formen part de la història del poble. La muralla configurada per les mateixes cases, els tres portals d'accés, diferents torres circulars o de base quadrada ubicades al mig de la muralla, l'església parroquial de Sant Llorenç o el canal de rec que travessa el casc antic pel nord de la muralla on s'hi conserven rentadors públics i també alguns de privats.
Sota el regnat de Carles III, el segle XVIII, per ser terreny de mines de ferro i plom s'hi van fundar diverses fargues. La més famosa va ser la Farga Reial de Sant Sebastià, dedicada a fer munició. El maig del 1794 va ser destruïda a la batalla de Sant Llorenç de la Muga, durant la Guerra Gran. Ara, les ruïnes d'aquesta fosa les cobreix l'aigua del pantà de Boadella.
 *
Arribem de nit a Albanyà i fem un tomb pel casc antic, es fa evident que hi hem de tornar de nou per descobrir tot el que amaga. És un municipi de la comarca de l'Alt Empordà, a 239 metres d'altitud. Forma part del consorci Salines-Bassegoda i del PEIN de l'Alta Garrotxa. La zona és habitada des de temps prehistòrics. Ho demostren diferents vestigis arqueològics, com ara el jaciment de la cova de la Pólvora i la tomba megalítica o cista de la Creu de Principi.
Portal d'Albanyà, porta antiga de la muralla de la població del segle XII, declarat Bé cultural d'interès nacional (BCIN).
En el primer mil·lenni de la nostra era hi varen arribar els àrabs, però no en queda cap rastre. Albanyà apareix documentat per primera vegada -amb el nom d'Albanianum- el 844, en un diploma del rei franc Carles el Calb a favor de l'abat Dòmnul, que hi va fundar el 820 un dels monestirs benedictins més antics de Catalunya: Sant Pere d'Albanyà, que, a partir del 869, va passar a dependre de Santa Maria d'Arles (Vallespir).
*

dijous, 13 de desembre del 2012

Sanaüja - vila i castell -

El municipi de Sanaüja - del basc zani-goia, que vol dir guàrdia de dalt - es troba situat al nord de la comarca de la Segarra, a la vall mitjana del riu Llobregós. La vila està orientada al migdia i la presideix el perfil emblematic del seu castell.
Una vila tranquil·la d'uns cinc-cents habitants que conserva l'estructura de l'època medieval, un passeig per la història carregat de tresors i sorpreses per descobrir!
 Les restes del primitiu castell de Sanaüja es troben al punt més alt d’un turó que domina la població de Sanaüja. És un dels castells més primerencs de la comarca i els seus orígens es remunten al segle XI. Bastit damunt dels diferents estrats de roca amb finalitats defensives, fou ampliat posteriorment en etapes successives per convertir-lo en castell palau o residència del bisbe. D’aquesta època, és el magnífic campanar de cadireta amb cinc ulls,  que va fer les funcions de campanar fins abans de la Guerra Civil.
Sanaüja encara conserva la seva estructura medieval i té el seu centre a la plaça Major des de la qual s’estenen els carrers fins als límits de la muralla.. Resguardar-se sota els seus porxos o passejar pels carrers que la voregen és viatjar a través del temps.
De Sanahuja

Dels antics portals d’accés a l’interior del poble – el de Sant Roc, el dels Escots... -, en destaca el conegut com La Portalleta, un pas cobert amb una successió d’arcs que constitueix un dels llocs més bonics de la vila.
El pont medieval (sXIV-XV) era antigament , el principal accés a la vila. Es tracta d’una sòlida construcció amb dos arcs de  mig punt, mènsules i tallamar, que consisteix un dels exemples més interessants de l’arquitectura civil.
Un dels tresors artístics és la magnifica col·lecció de la seixantena llarga d'esteles funeràries discoïdals, que podem trobar al cementiri, datades entre el segle XII i XVIII

dijous, 6 de desembre del 2012

De Montsonís a Salgar

Un bell recorregut per un indret que conserva tot l'encant d'un passat medieval i  on sembla que el temps s'hagi aturat. El poble de Montsonís, està situat al vessant oriental de la serra de Montsonís (596 m), a l'esquerra del Segre. La població conserva restes de fortificacions dels segles XIII i XIV, pertanyents a l'antic castell romànic. Hi ha també, al cim del pujol, l'antiga església parroquial romànica de Sant Urbà de Montsonís, que ha estat remodelada. Altres edificis tenen finestrals ogivals.
L’encant de Montsonís és, precisament, l’ambient medieval que s’hi respira. Part de la muralla que devia protegir el poble s’ha convertit ara en murs i parets de vàries cases; i encara queden en peu algunes antigues torres de defensa, convertides amb el pas del temps en dipòsits de vi o d’aigua.
A la part alta del poble hi ha el Castell de Montsonís, construït l'any 1024 per ordre del Comte d'Urgell, Va estar en mans de diversos llinatges, fins a arribar a Carles de Montoliu, Baró de l'Albi, trentè Senyor de Montsonís i actual propietari del castell. És un castell habitat, per aquest motiu la bandera segueix onejant a la Torre de l’Homenatge i algunes de les habitacions són d’ús privat.


Crida l'atenció la magnífica façana exterior, la torre d'homenatge de nova construcció, el finestral d'estil gòtic, l’oratori privat amb accés directe a la capella per a seguir la missa i no barrejar-se amb el poble, el celler d'on parteix el subterrani secret que es comunicava amb l'església romànica de Salgar (en estat semi ruïnós), el forn de pa, el poble estava obligat a fer-lo en el forn del castell i donar-ne una part al senyor, la sala d'armes antigues, la complerta cuina, la presó...
Baixem caminant fins a Santa Maria de Salgar i ens sorprèn la bellesa de l’indret, és un paratge engorjat sobre el Segre, un congost espectacular ple de coves i balmes.
El nom de Salgar procedeix de l’àrab algar , que significa cova, en una clara referència a aquest indret on el Segre passa per un congost on les aigües han anat excavant balmes a la roca. Hi ha constància arqueològica de l’ocupació d’aquesta zona en època ibèrica. En el mateix congost, a l’altra banda del riu, s’aixecava el castell de Malagastre.
L’edifici és, fonamentalment, una obra barroca que aprofita parts de les estructures de l’alta edat mitjana. El lloc apareix referenciat per primera vegada el 1054 en una dotació d’Arnau Mir de Tost a la canònica de Montmagastre. Originàriament era un ermitatge. El 1404 degut l'abandó del lloc es cedit als carmelitans, que hi basteixen un convent i amplien l'església romànica. El 1530 edifiquen el claustre renaixentista i el completen amb  altres construccions sota la balma. Els monjos foren exclaustrats el 1835 i el lloc venut, bé que continuà com a santuari.
Durant la guerra civil de 1936-39 els edificis foren malmesos, però posteriorment el culte fou restaurat i el 1972 l'església fou arranjada. El convent conserva la façana però l’interior està en runes.

dilluns, 3 de desembre del 2012

el castell de Concabella



Visitem el castell de Concabella que és el casal fortificat més gran de la Segarra, es tracta d’un gran castell renaixentista de planta quadrangular, amb grans finestrals, organitzat al voltant d’un pati central, i una torre a cadascuna de les cantonades, de les quals només se’n conserven dues. La torre del costat sud-oest és de planta octogonal, a diferència de l’altra que és de planta quadrada.
A la façana principal destaca la porta de mig punt amb grans dovelles. A la façana occidental, en canvi, hi ha una galeria de petits arcs – evolució dels antics merlets- que remata la part superior.
A l’interior han desaparegut pràcticament tots els elements propis de l’edifici, tot i que encara hi podem veure una sala coberta amb unes grans arcades, ocupada avui per la cafeteria. La façana conserva un finestral del segle XVI
Aquest castell originàriament era una torre de vigilància. Trobem el nom de Concabella datat del segle XI, com a denominació d’una fortificació i per extensió va prendre nom del llinatge que hi havia en aquell moment. Més tard va passar a mans dels Peramola i posteriorment dels Oluja, aquests eren membres d'una de les famílies que anava acaparant castells i propietats i que per contrapartida estava constantment en lluita amb tots els parents i veins, els va succeir els Erill que van transformar l’antiga fortalesa en castell-palau.

Actualment alberga el Centre d'interpretació dels Castells del Sió com a testimoni arquitectònic i de la història de la Catalunya central, l'expansió feudal sobre l'Al-Andalus i la pervivència senyorial a l'època moderna.


Concabella és un poble del municipi de les Pallargues (Segarra), prop de la riba dreta del Sió, al voltant de l'antic castell de Concabella i de l'església parroquial de Sant Salvador. A llevant hi ha l'antic castell de Ratera, que esdevingué posteriorment molí i fou denominat el molí de Concabella. Formà part de l'antic terme de l'Aranyó.
 


 

dilluns, 26 de novembre del 2012

Els castells del Sió - Montfalcó i les Oluges



Seguint la ruta dels castells del Sió ens aturem a Montfalcó Murallat i Les Oluges.
Montfalcó Murallat pertany al municipi de les Oluges a la comarca de la Segarra, aturonat damunt la confluència del riu Sió i del seu afluent per l'esquerra, la riera de Vergós.
El riu Sió, malgrat el seu poc cabal, és un riu llarg de 70 Km de longitud que travessa la Segarra, l'Urgell, la Noguera i desemboca al Segre a prop de Balaguer. És un recorregut que coincideix plenament amb les línies de frontera que es creen cap al final del segle X i començament del XI i que dibuixen un paisatge històric i monumental molt característic.
Les quinze cases del nucli, construïdes en forma compacta al voltant d'una plaça on conflueixen els vessants de les teulades i l'església parroquial de Sant Pere, és un dels millors exemples a Catalunya de vila closa, és a dir, de població protegida per muralles, sense edificacions extramurs.  
La muralla actual té una única porta d'accés adovellada que dóna a la plaça central on hi ha la cisterna.
Era de la jurisdicció del duc de Cardona fins a l'abolició dels senyorius al segle XIX.

 Les Oluges que s’estén a la falda del serrat, evidencia clarament el fet que originàriament, al segle XI, es tractava de dos nuclis, cadascun amb el seu castell i església , coneguts com Oluja Alta o Sobirana i Oluja Baixa o Jussana.
De Montfalcó i Oluges
El castell Jussà o de Baix és una notable construcció renaixentista del segle XVI, que consta d’una torre de planta quadrada, portal adovellat, finestrals motllurats i profusió d’elements heràldics.
Sota la torre del castell hi ha un brollador d’aigua, utilitzat com abeurador .
A la part alta del poble hi ha les restes de l’antic castell d’Oluja, que formà part al segle XI de la marca de Berga, dins el comtat de Cerdanya. Al segle XIV els senyors del castell eren la família Oluja. El 1433 passà a ésser del veïnatge de Cervera, actualment reconvertit en una casa senyorial, molt transformada  i no es pot visitar ni fotografiar.



dilluns, 19 de novembre del 2012

Cambrils - Del Racó al Salí



Fem un recorregut pels voltants de Cambrils on visitem dues ermites, un salt i una surgència d’aigua, a més una antiga explotació de sal.
A ponent del municipi d’Odèn hi ha l’antic terme i poble de Cambrils. Està format per dos petits grups de cases, Cambrils i Llinars, i per diverses masies escampades; entre aquestes destaquen les del Racó, on també es troben les capelles de Santa Bàrbara, edifici del segle XVII i de Sant Quintí, romànica.

 
Santa Barbara, ermita del segle XVII, restaurada, seguint el camí que passa per sota de l'ermita podem veure el curs d’aigua que després de travessar uns camps per sota, per dins d’un tunel,  cau per un cingle en un bonic salt.

De Cambrils - Del Racó al Salí


Ermita romànica de Sant Quintí, construïda amb pedra tosca, abundant a la zona. És d'una sola nau amb àbsis. La seva amplada és d'uns cinc metres  No hi ha mobiliari, excepte un petit altar. L'ermita romàn tancada però té una petita obertura a la porta des de la que es pot mirar l'interior.






Un curiós gran roc el Codró de l’Elefant

 i una surgència d’aigua, possiblement la més cabalosa de la comarca - Sant Quintí.

El Salí de Cambrils és una antiga explotació datada documentalment del 1.780, ubicada a un lloc escarpat. El sistema d’obtenció de la sal era artesanal. L’aigua salada s’emmagatzemava en grans basses i des d’aquestes basses es transportava a les eres o bancals d’evaporació amb un sistema de canals de fusta, recs i regueres.

Les eres o bancals d’evaporació eren construïts amb rajoles d’argila perquè l’aigua no s’hi filtrés, i s’omplien amb uns tres centímetres d’aigua salada. Es necessitaven tres dies de bon temps perquè s’evaporés l’aigua, i després feien munts amb la sal i es posava en uns estenedors. Per acabar el procés, amb uns sistema de rails i vagonetes, es transportava fins el magatzem, on es molia i es guardava per portar-la a vendre.

La densitat de l´aigua que brolla de les fonts salades és deu vegades superior que la del mar, i això fa que de seguida es formin cristalls de sal al llarg dels conductes.
A la font de la Mosquera travessem de nou la riera, passem pel costat del pavelló esportiu descomunal i trobem la carretera que seguim amunt per arribar al lloc on hem sortit.
 *



dilluns, 12 de novembre del 2012

3. De Montgat a Vilasar de Mar - passeig arran de mar



Una passejada tranquil·la arran de mar seguint la línia fina que hi ha entre la via del tren i la platja. El fort temporal de vent i la mar s’havia endut el dia abans, com és habitual, la sorra d’algunes platges.

Sortim de Montgat i ens aturem al Masnou, per fer-hi una visita i descobrir alguns racons del poble.

El Masnou inclou el barri d'Ocata, fundat per pescadors procedents de Leucata, al Rosselló, i esdevingut important port esportiu.
El poble, estret i allargassat, s'estén sota l'Església de Sant Pere (segle XVIII), de façana classicista, que domina els carrers, escalonats i tranquils.
Per la línia de mar, sobre la platja, seguim el Passeig Marítim fins al Port Esportiu



Anem seguint el passeig que hi ha entre la via i la platja, passat el port esportiu de Premià desapareix el camí i hem de fer via per la platja fins arribar a una zona de repoblament de dunes on més endavant arribem a Vilassar Quan arribem a l’estació de Vilassar de Mar- Cabrera pugem al tren per retornar al lloc d’inici.
*

dimarts, 6 de novembre del 2012

A la Vall d'Eina per la Canal



    Sortim del centre d’acollida d’Eina en direcció a les pistes d’esquí  per un camí que travessa camps i boscos, la tornada havia de ser pel GR36,  però decidim allargar la caminada  seguint la canal d’Eina fins que es troba amb el riu del mateix nom a la Vall d’Eina. 




     No estem segurs de fins a on ens portarà la canal, a quina alçada es trobarà amb el riu i si podrem travessar-lo, ja que el camí baixa per l’altra banda.
    Arribem al punt on la canal desapareix sota terra, baixem uns metres camps a través, travessem el riu que en aquest punt es desplega en tres braços sense gaire dificultats i cerquem el camí, al cap d’una estona el veiem  per sobre del marge.
    És el camí que ve del Coll d’Eina i que ressegueix tota la vall de nord a sud,  la ruta per on anem fou emprada per pastors i pelegrins que es dirigien a Núria.



   El sender es transforma en camí de bast i a la part de baix empedrat és ombrívol, feixes bedolls i avellaners donen una nota de color al bosc de Pi Negre.
   La sensació és de pau complerta, l’aroma del bosc, els colors, el soroll de l’aigua...ens desvetllen els sentits i fruïm del passeig que ens porta de nou a Eina. 
 

    El poble d’Eina ,1.574 m consta de dos nuclis: el de dalt, emmurallat en època medieval i envoltant l’església de Sant Miquel, i el de baix, entorn d’una casa forta senyorial. El municipi abasta tota la vall d’Eina, formada sota la carena que la separa de la vall de Núria.
    La vall d’Eina, coneguda pels botànics des del segle XVIII, està caracteritzada per una superposició de microclimes, està catalogada des del 1993 com a Reserva Natural pel seu interès botànic.
*

dilluns, 15 d’octubre del 2012

De Madrona a Santes Creus del Bordell



  Al cor de Catalunya, a un extrem de la comarca del Solsonès ens trobem un espai perdut i  poc conegut, format per boscos de pinassa, pi blanc, alzines, planes i camps de conreu que es localitzen a les clarianes de les masies, la majoria deshabitades.
 
  Madrona és un dels cinc nuclis de població del municipi de Pinell a la comarca del Solsonès. El conjunt format per les restes del castell i de l'església romànica s'alça dalt d'una roca que cau amb fort pendent cap al fons de les dues valls que conflueixen cap a ponent.
  A llevant i sota mateix del castell, que és al cim de la roca, i aprofitant el terreny com es va poder, es va aixecar una de les esglésies romàniques més notables del Solsonès, encarant l'absis cap a l'est, no tan sols com a norma de l'època sinó també per raons d'estratègia defensiva. Era una bella i àmplia construcció romànica, amb elements llombards, decorada amb pintures murals i una cripta.
  El temps va degradant el que queda del castell i l’església malgrat ser declarats Bé Cultural d'Interès Nacional mitjançant un decret publicat al BOE el 5 de maig de 1.949
  Sortim de Madrona per anar a Santes Creus del Bordell i tornar de nou al lloc d’origen. Durant el recorregut i a la vista de les diferents masies que ens anem trobant podem imaginar com era la vida en aquests paratges i la impressió que fa l’abandó en que és troben avui dia.
  Passem per una gran casa de pagès abandonada de nom Cal Masses, des d'allí per un corriol iniciem l'ascens cap al Serrat de les Santes Creus del Bordell. Dalt de turó, situat a 783 metres d'altitud, hi trobem l'ermita que dóna nom a la muntanya.
  Des d'aquí podem veure, mirant cap a ponent, una magnífica vista de la vall de Vilabona i a pocs metres hi trobem la creu dels lladres.       Aquesta creu commemora un fet que va passar fa anys, quan uns lladres van anar a robar a una casa de la zona i fugint del sometent uns quants van perdre la vida en aquest indret. A la creu hi ha informació sobre aquest succés.
  Aquesta excursió l’hem fet seguint l’itinerari que podem trobar en el llibre Camins del Solsonès 15 itineraris per la plana i la muntanya

dilluns, 1 d’octubre del 2012

passeig per les cales aprop de Cap Roig



Havíem fet aquest recorregut de Cap Roig  - Calella de Palafrugell - a la platja del Castell – Palamós – que transcorre per l’interior dins del GR92 i ara tornàvem per descobrir les possibilitats de fer-ho arran de la costa.
Aparquem el cotxe a Cap Roig i després de deixar els jardins busquem camins que ens portin fins arran de mar, fa calor i la sequera del bosc amb els pins convertits en gairebé llenya ens decepciona i desespera en part.
Seguim el camí i veiem que tot són parcel·les la majoria sense construccions però que ens impedeix baixar al mar.


Per fi un camí ens hi acosta i ens animem, a partir d’aquest punt pugem i baixem per petites cales, ens trobem amb alguna esllavissada que s’ha endut el camí i ens mena cap al mig d’una finca que ens impedeix el pas amb amenaces de gossos ferotges. La tarda avança i la calor s’apaivaga, ens banyem a la cala Canyers on hi arribem just quan els últims ocupants l’abandonen, és una delícia el bressol de l’aigua amb els colors del capvespre i la pau i bellesa del racó.
De De Cap Roig al Castell
Un llagut transporta gent fins a les Illes Formigues, uns pescadors busquen el millor indret per llençar la xarxa i una colla busca recer per passar la nit sota els estels. Tornem feliços travessant les caletes de nou i amb els ànims renovats d’haver aconseguit el que modestament ens havíem proposat.
*

diumenge, 8 de juliol del 2012

El Puig Dormidor entre la Fenolleda, el Conflent i el Pays de Sault


Fem via cap a la Fenolleda històrica a l'Alta Vall de l'Aude per pujar al Puig Dormidor i de tornada visitar alguns municipis: Conòsols, Roquefort de Sault, el Bosquet i Escolobre.
Des de Formiguera anem direcció a Quilhan, abans dels banys d' Escolobre agafem a la dreta la D-17 cap al poble del mateix nom. A continuació travessem els municipis de Bosquet i Rocafort de Sault, després d'aquest últim poble, a 1kmla D-84 ens porta fins al Coll de Jau, on deixem el cotxe i iniciem l'ascensió al cim del Puig Dormidor.
Des del Coll de Jau pugem a través dels prats. De seguida veiem el perfil arrodonit del Puig Dormidor, envoltat d'extensos prats florits. Caminem al costat d'una tanca que travessa tota l'extensió de la muntanya per la meitat, nosaltres caminem deixant a la nostra dreta la tanca fins a arribar al cim.


La Fenolleda en occità: Fenolhedés o la Fenolheda; és una comarca de llengua occitana, amb capital a Sant Pau de Fenollet, que forma part d'Occitània i de la regió històrica del Llenguadoc. Inclou les Corberes (divides entre el Rosselló i la Fenolleda), les Valls i l'Altiplà de Sornià o Aspres.
Actualment se situa administrativament en el departament francès dels Pirineus Orientals amb les cinc comarques nord-catalanes, i per tant a vegades apareix en mapes de les comarques dels Països Catalans.

Fenolleda històrica (departament de l'Aude)


Conòsols o Conòsol  és un municipi  situat al departament de l’Aude i a la regió de Llenguadoc-Rosselló. Comprèn gairebé tota l'alta vall de l'Aigueta, afluent del riu Aude.
La descoberta d'aquests indrets poc coneguts ens sorpren i ens agrada aquests pobles, la seva forma de vida  on sembla que el temps s'hagi aturat i el seu encant natural i autèntic.
*
*

dissabte, 30 de juny del 2012

La marxa popular de les Valls d'Àneu


La marxa popular de les Valls d’Àneu ha estat una caminada fantàstica pel paisatge, el bon temps que ens ha acompanyat, la verdor intensa dels prats amb el contrapunt de flors escampades arreu, els arbres que ens han protegit de la solellada, la remor de l’aigua baixant per torrents, rierols i rius i...la bona companyia.
La caminada s’inicia a Esterri d’Àneu amb un recorregut de 20Km. amb desnivells de no massa dificultat (500m.) i amb un terreny del tipus corriol de muntanya en quasi tot el recorregut, tret de la sortida i l’arribada i alguns trams en que creuem la carretera.

De marxa popular de les Valls d'Àneu
Iniciem la marxa al Poliesportiu d’Esterri, sortint en direcció al Pont Romànic i allà enfilem el camí vell cap a Isavarre, on seguim cap a Sorpe, poc després, ens endinsem a la Mata de València, seguim fins al final del bosc i desprès per la solana cap a Son, a continuació passem molt a prop de Jou i, finalment, cara avall cap a Esterri de nou.

De marxa popular de les Valls d'Àneu


* *

dilluns, 25 de juny del 2012

Les Valls dÀneu - d'Esterri a Son

Hem anat a les Valls d'Àneu per participar a la marxa popular, el dia abans però ens hem acostat a les Planes de Son que celebraven l'aniversari i convidaven tothom que si vulgués apuntar, a la tarda hem disfrutat de l'actuació del Pont d'Arcalís.
El centre Les Planes de Son està situat en unes pastures properes al poble de Son (Pallars Sobirà) Son, a 1.393 m d'altitud, és un dels pobles més alts de les valls d'Àneu. Es troba a 7 km d'Esterri d'Àneu.
La seva fesomia, lleugerament esglaonada es caracteritza per la silueta de l'església romànica de Sant Just i Sant Pastor.Son es troba en una de les regions dels Pirineus més ben conservades, les valls d'Àneu.
 *
Esterri d'Àneu és una vila i municipi de la comarca del Pallars Sobirà, situada al costat dret del riu Noguera Pallaresa, en el centre de la Vall d'Àneu.
Està situada en una ampla vall d'origen glacial, en el primer eixamplament que troba la Noguera Pallaresa en deixar enrere la tancada Vall d'Isil. La població es troba en una zona plana entre la Noguera Pallaresa i el Riu de Son.
 Esterri d'Àneu té el nucli antic a banda i banda de la Noguera Pallaresa; la major part de la vila és a la dreta del riu, però a l'esquerra hi ha un dels barris més vells de la vila. L'església parroquial de Sant Vicenç d'Esterri d'Àneu és a la dreta, com la Casa de la Vila i l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu. Conserva una creu de terme al capdamunt del Carrer Major que, segons la tradició, data del 1633, feta pels francesos. També hi ha el Pont d'Esterri d'Àneu, romànic, de dos ulls, damunt de la Noguera Pallaresa.

dimarts, 12 de juny del 2012

Monestir de Santa Maria de l'Estany


Santa Maria de l’Estany és una joia del romànic català, fou una de les principals abadies del país.
El segle X s’establí una petita comunitat de canonges per viure seguint la Regla de sant Agustí.
L’església de Santa Maria, del segle XII, conserva el mateix estil primitiu simple i auster: planta de creu llatina, formada per una nau àmplia i llarga creuada per un transsepte i acabada amb tres absis. Cal destacar-ne l'escultura de la Verge, Marededéu gòtica, d’alabastre del segle XIV.

Des de fa més de tres segles, el monestir és la seu de la parròquia de Santa Maria de l’Estany. Del monestir medieval en resten l’església, les sales del museu i, sobretot, l’extraordinari claustre romànic, una joia de l’escultura religiosa de nivell internacional..


En les dependències del monestir s’hi conserva un important arxiu històric. En ell s'hi guarda una part de la documentació de l'antic monestir -compres, vendes, testaments, capbreus, etc-, d'entre la qual es pot remarcar una bona sèrie de pergamins dels segles XII, XIII i XIV. També s'hi guarden els llibres sagramentals -batejos, casaments, defuncions- de la parròquia de Santa Maria, així com diversos llibres notarials.
El poble ha crescut a redós del monestir i de l’estany que li donà nom.

dilluns, 4 de juny del 2012

El Dolmen, el Puig Rodó i la Mina de Santa Maria de l'Estany

Anem a Santa Maria de l'Estany, per veure la Mina, pujar al cim del Puig Rodó, accedir al Dolmen del mateix nom i retornar, tot voltant el turó, al poble de nou.
L'antic Estany que dóna nom al poble, afavoria la caça, la pesca i també l'agricultura, però per altra banda, era un focus de mosquits, d'infecció, de paludisme... que, segons moltes referències històriques, era el mal endèmic de l'Estany. Per aquest motiu va ser dessecat per ordre de l'abat Carles de Cardona, el segle XVI
El mestre d’obres va ser Joan Burdó de Sant Feliu de Torelló, mitjançant la construcció d'una mina que encara avui es conserva, de 12 pams d’alçada per 6 d’amplada que anava del Pontarró – boca nord, on s’inicia un torrent que desguassa a la Gavarresa – a l’estany.
El cost de l'obra va ser de 135 lliures. L’obra va ser ampliada el 1735 fins al mig del prat.
L’estany encara es pot apreciar parcialment en èpoques de pluges notables quan el drenatge de la mina no dona a l’abast i es forma novament un embassament temporal.
El Pontarró, del qual es conserva solament el nom, és ara la boca nord de la Mina, i sobre ell passa el camí cap a puig Rodó. El Padró del Pontarró és un monument recordatori erigit per Guillem de Rocafort el 1668, en agraïment per no haver-se fer mal en caure daltabaix del Pontarró una nit que tornava de Barcelona.
Des de dalt del turó es gaudeix en dies clars d’una vista extraordinària del Bages amb els cingles de Bertí, Sant Llorenç i Montserrat al fons en direcció sud, al nord la vegetació impedeix la visió de la serralada Pirinenca. Ruta circular, veurem el Padró, la Mina, el Puig Rodó, el Dolmen del mateix nom, alguns camps, masies i la Font Vella. Malgrat que es pot fer a peu, és aconsellable en bicicleta, ja que és força planer excepte el tram inicial i la pujada curta al turó que cal fer a peu per un corriol.

divendres, 25 de maig del 2012

Les fonts a l'entorn de Navarcles

La ruta de les Fonts és un itinerari circular que permet recórrer les més importants de la rodalia de Navarcles. Les últimes pluges han fet reviure el riu Calders que baixa ple de vida i les fonts que ragen a cor que vols.
De passeig arran del Calders - les fonts de Navarcles
Sortim del poble seguint el curs de la riera de Navarcles per després retornar pel GR3, a l'alçada de la masia i font de l'Angle ens desviem i deixem el camí per seguir arran de l'aigua amb la sorpresa que l'hem de creuar fins a quatre vegades, l'aigua baixa neta i fresca però el llot i verdet del fons fan venir esgarrifances, és molt bonic l'itinerari però no té sortida, al menys quan ha plogut molt, és aconsellable doncs no deixar el GR3.

El Calders


Font Vella i la font de la Mina  Al Parc de la Font Vella, són les fonts més populars i visitades de Navarcles.  
Font dels Sobreixidors Al passeig de les Fonts. Quan el 1899 els navarclins van fer la primera canalització de l'aigua al pou de Solervicens per fer-la arribar a petites fonts escampades pel poble, van haver de fer un sobreeixidor per deixar anar l'aigua sobrant, d'aquí el nom de Sobreeixidors.
 
Font Nova. L'espai és fresc i obac i hi ha taules per poder-hi fer pícnic.  
Font de Solervicens. És una font molt antiga que devia proporcionar aigua al mas que li dóna nom; la data de 1818 inscrita damunt la font recorda una gran secada que hi va haver, segons es pot llegir de la història del mas.

Font de l'Angle Es troba al vessant que aboca damunt del riu Calders, una zona molt abundant en fonts; és una font situada dins una barraca i raja des de temps immemorials.  
Font dels Boixadors  Cal relacionar el seu nom amb la presència abundant d'aquest arbust a la zona.  
Font de la Cura Situada en començar el parc del Llac de Navarcles, documentada per primera vegada el 1891.
mar d'ordi - les onades que fa el vent en els camps d'ordi ens recorden a un mar de silenci i pau.
*
*

entrades al bloc