L'entorn del Pont Vell i el Castell de Castellbell i Vilar

    Castellbell i el Vilar es troba en un terreny  trencat i muntanyós que actua com a corredor biològic entre els parcs naturals de Montserrat  i de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. 

   Anomenat el mirador de Montserrat perquè es pot observar tot l’espadat íntegre de la muntanya de Montserrat, amb els seus cims, parets i agulles.

     El riu Llobregat travessa el municipi de nord a sud i dibuixa un gran meandre d’interès natural a l’alçada del turó del Castell que en aquest tram es troba envoltat per un variat bosc de ribera que acull una gran riquesa faunística.

   El Pont Vell construït al segle XV pel senyor de Castellbell, al llarg dels segles no ha sofert transformacions importants i és considerat un dels ponts més autèntics d’origen medieval.

   El poble té un important patrimoni industrial que data de finals del segle XIX, quan s'edificaren diferents fàbriques tèxtils i colònies industrials. Es troba dispers en diversos nuclis que corresponen a les antigues colònies fabrils Burés, Borràs i Bauma

  

   El 1872, Esteve Burés instal·la la fàbrica i al mateix temps construeix habitatges per als obrers, ja que es tracta d’una zona despoblada,  per això compra al Marquès de Castellbell els terrenys, una quartera de sembrat per 750 pessetes, en els quals construeix la nova fàbrica de teixits i filats i per 1800 pessetes, altres dos quarteres i 4 quartans i mig  perquè pogués passar un canal pel mig.
  El 1971 un riuada destrueix l’edifici i la fàbrica.

 

   El castell de Castellbell es troba situat dalt del turó, que es pot veure des de diferents punts. És una fortificació documentada des del 979,  amb el nom de Castell Beliti, que en origen actua com a eina defensiva i de domini territorial.durant l’època de reorganització i expansió política dels comptats catalans.

    Per la seva situació estratègica vigila el pas sobre el Llobregat, controlant el pont i el camí que obre l’accés a Manresa, Cardona i Berga; i per extensió a la Cerdanya i França. D’altra banda, també és la fortalesa que domina la ruta més bona d’ascens als monestirs de Montserrat.
  Durant la guerra de Successió, juntament amb Cardona, va esdevenir una guarnició resistent a l’ocupant borbònic, fins i tot després de la caiguda de Barcelona. Finalment, amb la guerra perduda, va capitular el 18 de setembre de 1714.

   Ens expliquen que avui dia és propietat del metge del poble, que va fer construir un ascensor que modifica i desfigura el seu perfil.

   Arribem al peu del castell  i com que és de propietat privada i no s’hi pot accedir el resseguim pel peu fins arribar a l’altra extrem del penya-segat fins a l’església de Sant Vicenç, indret d’aplecs i trobades, que la gent del poble anomena l’ermita, on acabem la passejada.

De Fontpedrosa a Prats de Balaguer al Conflent

   Fem una volta circular des de  Fontpedrosa cap als  Banys de Sant Tomàs, passant per Prats
de Balaguer i  el seu castell.

  Una sortida molt recomanable ja que visitem dos pobles ben conservats, amb encant i un
castell, després ens podem relaxar tot prenent un bany d'aigües termals a l'aire lliure.
  Fontpedrosa és un municipi del Conflent, límit amb la Cerdanya, a la vall de la Tet
vall d'Engarra; s'estén per la dreta de la vall de Balaguer i alta vall de Carançà, fins a la línia
de crestes que separa el Conflent del Ripollès, els pics d'Eina i de la Dona.

    Cap a mig camí aprop de Toès i Fontpedrosa gaudim d'unes vistes magnífiques del viaducte
de Séjourné de la línia del tren groc, que té 16 arcs de pedra,  65 metres  d'altura.
   El viaducte a la línia ferroviària que uneix Vilafranca de Conflent amb la Tor de Querol, més
coneguda com el Tren Groc, és obra de Paul Séjourné (Orleans, 1851 - Paris, 1939).

    Toès i Entrevalls, envoltat de surgències d'aigües termals, és un lloc perfecte per gaudir
d'aquest regal que ens fa la natura. L'aigua termal de Sant Tomàs és de les més calentes
del Pirineu (58ºC). És sulfurada,  bicarbonatada,  rica en  fluor, en silici  total i en
oligoelements.

   Prats de Balaguer és un poble del municipi de Fontpedrosa al Conflent, situat a 1309
metres d’altitud. a la vall de Balaguer, a la confluència de la Tet amb la riera de Balaguer.

    L'Alou de Balaguer format per la vall de Balaguer amb l'església de Sant Tomàs i els
seus termes era una propietat territorial lliure i exempta de tota carrega i dret senyorial.

   L'església de Sant Tomàs es fundà com a cel•la del monestir pels monjos d'Eixalada,
els monjos la cediren amb el seu alou quan el 879 es reféu el monestir a Cuixà.

   Les terres ermes de l'alta muntanya, com aquestes de la vall de Balaguer, provenen
gairebé sempre del domini fiscal i és per mitjà dels comtes, com en el cas present,
que arriben a mans del monestir.

   El castell de Prats de Balaguer situat sobre el poble de Prats de Balaguer, a la
dreta de la riera de Balaguer, dins el terme municipal de Fontpedrosa. El gran portal del
castell ha estat traslladat a Prats de Balaguer.

   Era el guardià del camí que va a Núria pel coll de Noufonts. La data de construcció és
incerta, se situa cap el segle XIII, és mencionat per primera vegada el 1267.

      El castell està format per una torre quadrada i d’un recinte. Està situat sobre un esperó
rocós, el recinte tenia una muralla que impedia el pas a l’est pel seu costat accessible. 

   Hi havia molta gent als Banys i com sovint ens passa se'ns havia fet tard, queda
pendent banyar-nos perquè és molt agradable fer-ho amb l'aigua tèbia a l'aire lliure.

De Valmanya a Pinós, al cor de Catalunya

   Fem via cap al santuari de Pinós on es troba el centre geogràfic de Catalunya, sortim de Valmanya  i fem una ruta circular que ens portarà de nou al lloc d’inici.

   El recorregut és a través de boscos de pi, roure.. i d’extensos camps de blat i d'ordi que tenen el color torrat de la tardor, en algun camp ja despunta el verd després de la sembra.

    Iniciem el camí a Valmanya i seguim el barranc de cal Xonic que després deixem  En un coll al mig dels camps, al tossal de Puigferrers s’alça La Sala una masia d’origen medieval imponent que es veu des de molts punts del recorregut.

  Ens endinsem al bosc i aviat retrobem el barranc de cal Xonic que ara seguim per dalt i a la dreta.

  Deixem el camí principal per acostar-nos a la font d’en Codina, l’aigua es recull en una bassa.

   Arribem a Pinós que està situat dalt d’un turó de 828 metres d’alçada i dona nom a tot el municipi que està format per cinc pobles:Ardèvol, Sant Just, Matamargó, Pinós, Valmanya i Malagarriga. Al cim del turó hi ha les restes de l’antic castell

     Ara seguim el GR7 que ens porta fins a dalt del santuari de Pinós que s’alça als vessants septentrionals de la mateixa serra, a 904 m d’altitud, dominant una magnífica panoràmica que arriba als Pirineus, a Collsacabra i al Montseny.
   El santuari fou edificat pels templers el 1312 i molt aviat passà als hospitalers.
   Trobem aquí l’Hostal de Pinós, el més antic de Catalunya, s.XVI El llindar de la porta és ple d’inscripcions d’origen medieval.

   Ens acostem a la Rosa dels Vents que simbolitza el centre geogràfic de Catalunya

    Deixem el santuari i tornem per una pista asfaltada que amb un pendent pronunciat ens fa perdre alçada ràpidament, arribem cap el tard a Valmanya, pel camí hem anat veient el perfil de Pinós que es retallava al cel del capvespre.

    Valmanya és al peu de la serra de Pinós i de la riera de Vallmanya, al voltant de l’església de Sant Pere, un edifici d’origen romànic però que ha sofert diverses reformes fins al segle XIX.

   El lloc és esmentat ja el 951 en un document on el rei Lluís confirma a l’abat de Montserrat la possessió del lloc. El castell de Vallmanya pertanyé fins al segle XIV a la baronia de Pinós; fou després de Bernat de Boixadors i consta més tard com a senyoria de Montserrat.

   Se'ns ha fet de nit visitant el poble de Valmanya, els colors del capvespre acaben de perfilar aquest paisatge que ja ens és familiar.
   Trobareu  més informació i sortides al llibre: Camins del Solsonès - 15 itineraris per la plana i la muntanya - de Marcel Camps i Josep Ferrandiz.